divendres, 19 de desembre de 2008

El primer petit càstig

Per a molts dels que coneixeu a la Valèria teniu la imatge de una nena bona, tranquila i super obedient, i és així,no ens podem queixar, ja ens diuem que la Martína sera ben al contrari, tot un dimoniet, ja tremolo....
Doncs a vegades aquest petit angelet es transforma en mig dimoniet, no fa cas, va a la seva, no escolta, ni fa cas, es revela.....

A ella si la vols fer feliç posar-li un dvd del cantajuegos perque balli, es pot passat tot el dia ballant-lo, i ara que ha descobert en Mickye Mousse, otro tanto, el veu una vegada darrera de l'altre....
Algún que altre dia el mentres sopem a la cuina i per alguna raó el seu pare li diu c¡astigada! ella bé cap al menjador super contenta i rient i ara ho entenc, el seu pare li diu vinga castigada cap al menjador! i ella deu pensar chachi, a jugar i a ballar....
doncs ahir liva sortir el tiro per la culata com es sol dir...ja fa algun dia que li costa fer caca, però abans d'ahir va ser el pitjor dia, ni amb el verolax en podia fer...nomès ploraba i ploraba de mal al culet i no m' estranya quan vaig veure allò, fins i tot sang li va fer pobreta meva...doncs ahir
vaig tornar a donar-li kiwi, la fruita li costa molt, de fet no en menja gaire si no es triturada i no sempre.....doncs aixó, ahir tocaba Kiwi, del groc que es més dolç,perque l' altre li costa molt de menjar al ser més àcid, doncs que no, que no s'el menjava, li posaba un trosset molt petit a la boca i allà el tenia, ella ploraba que no el volia i jo que si, que has de menjar , ella ja sap que si menja kiwi no li fará mal el culete al fer caca, però ella dura que no, i jo més que si, així vam estar més de mitja hora, fins que al final i vaig fer treure el trosset de la boca i la vaig castigar, asentada damunt del seu water que tenim al menjador, amb la tapa possada esclar, però aquest cop sense televisió, ni la seva música,sense llum, només amb les que fan l' abre de nadali li vaig dir que quan ella volgues menjar kiwi que m' ho diguès, que menstrestant estaba allà castigada, i no tindria la seva música en tota la tarda.Jo vaig marxar a la cuina i l' anava mirant sense que ella em veigués.
Es va passar deu minuts allà, ambs els braços creuats, esperant nosé qué, ni es va moure..fins que la final va dir,mami em menjo el kiwi perque no faci mal la panxeta.
Total que vam estar casi mitja hora més perque es menges mig kiwi groc,entre carotes rares i riures, però s' el va menjar.
per a mí van ser els 10 minuts més llargs de la meva vida.
Potser no està bé fer aquest petits càstigs,no ho sé, però amb lo petita que
és ja sap quin es el nostre punt flac......

A veure que passa aquesta tarda a l' hora de berenar.....
Roser

La guarderia

Super regal pels pares,
una capsa amb bombons, fet per ells.
Quan els obrir ja li farem fotos.

Quines ganes d' obrir el pot....

Pot d'olives arreglades per ells amb les senyoretes Rebeca i l' Anna.

Si ja fa alguns dies que us explicava que la Valèria no anava molt contenta les primeres setmanes de guarderia ,ara us vull explicar tot lo contrari, quin canvi....
Desde ja fa casi dos mesos que és al revés.....ja s' ha adaptat i de quina manera...
cada dia al matí et diu igual que llavorens, anem a l' escola? però la seva cara ,els seus ulls i el seu somriure són ben diferents dels que aquells dies no volíen anar-hi.
Cada matí es un sonriure al despertar-se tingui son o no? vol anar a l' escola.
Un cop allà s' ho passa pipa, ha adquirit molta autonomia en moltes coses, és més participativa, més utosuficiente, ara es tot jo soleta....
Quan la vaig a buscar a les 12 del migdia casi bé sempre están tots a la clase de l' Anna amb la seva senyoreta Rebeca, canten,juguen, ballen ...la veig pel gran finestral que té la clase, ella a vegades em veu i a vegades no, no para de ballar, de correr clase a munt i avall, i la sent que diu en veu alta, una altre canço Rebeca mentres no para de picar de mans, la senyo Anna ya li diu la folklorica,jajaja.
Està aprent moltes coses i això és molt bó per a ella i per nosaltres que veiëm com la nostre petita "golondrina de primavera "es fa gran....es de les més grans de la clase i això es nota....
Dimarts es l' últim dia d'escola , comencen les vacances de Nadal i ens aquest ultims dies han estat molt emfeinats preparant coses, van anar a acollir olives, les van alinyar i ara les tenim en un pot a casa apunt per menjar.
També van estar fent bombons, bueno, van anar més a les panxes que a les safates.....
Tenen un super tió preparat pel dia 22 fer-lo cagar i per ells, els Reis Mags de l' Orinet pasaran per la seva guarderia abans que per en lloc, estaran allà el dimarts 23 per fer la seva carta al Reis i l' entregaran en persona...ahhh i ja han tingut la visita de les mames Noels que diuen Jojojo!
tot plegat es una món tot nou per ella,magrat que ja será el segón nadal que passa a casa, amb nosaltres, amb la seva família, pèro l' escola es una altre historia.....´

Doncs ja us explicaré més coses de la guarderia tot passat Reis.
Roser























dijous, 11 de desembre de 2008

Més fotos dels desitjos


De Quique y Mónica de Ariza Zaragoza




De Luis Miguel, Blanca, Eva y Andrea de Pontejos Cantabria



De l' Eli, David, Júlia, Alba i Pol de Barcelona
Del blogg 3 trossets.





Del Davi, May y Laia XínLe, Palma Illes Balears


S' ha repetit...



Assortit de retalls
De l' Antonia, Alberto y Balma de Valverde del Fresno Cáceres




Del Xavi, Mireia i Berta de St Celoni, de la nostre "Familia del Cor"





De l' Anna Solà, del blogg el fill vermell.
Moltes gracies a tots i cadascú de vosaltres per aqueste desitjos i retall tan macos.
Roser













Més desitjos

Entre ahir i avui hem rebut dos desitjos més,
a més a més del que ens van entregar en mà una de les families de la nostre familia del cor,
ells també repeteixen i ja els hi falta poc per enviar l'expedient a Xina.

Moltes gracies a tot per volguer ser un petit troçet a la Colcha de la Martína.

Un petó
Roser.

dimecres, 3 de desembre de 2008

La Duquesa d' Alba vol adoptar un fill

La veritat es que cada dia que pasa flipo més amb els famosos...
Ara diuen que la Duquesa d' Alba vol adoptar un fill, però que es pensen que això es vull això, on s' ha de pagar i m'el emporto...

Jo trobo molt bé que la sra a la seva edad hagi trobat el seu amor 24 anys més jove que ella, potser es l' ultima alegria pal cuerpo que la dona s' endur, però d'això a voler adoptar un fill els dos..em sembla molt fort, bueno, s' esta dient que ho volem fer junts o per separat com els hi sigui més facil...
Sort que ha parlat un tal Montserrat de la Comunitat de Madrid especialistes en adopcions, crec que com el Icca, però a Madrid, i ha dit, que es imposible, ja deixant apart la seva edad, i que si ell ho vol fer per monoparental a la Comunitat de Madrid l' edad máxima són 56 i ell ja els té.
Però al marge de si té l' edad o no....em fa molta rabia que tots aquest famosos posant el talonari damunt la taula tenen un fill o dos, o els que calguin, mireu la Tita Cervera...;
la sra Montserrat també ha dit que no nomès es el requisit de l'edad, que hi han moltes més coses que són necesaries per l' obtenció del CI, això deu ser nomès per pares com nosaltres, currantes i amb una economia normaleta, per anar fent, sense gaires luxes, però amb molt d'amor per oferir al nostres fills....
Doncs això que espero que tot quedi en una noticia sencacionlista de la prensa del cor....
Petonets
Roser.

dilluns, 1 de desembre de 2008

30-11-2007

Com passar el temps, si sembla que va ser ahir, quam quedavem amb l' Ali a les portes del registre de l' Icca, per entregat la segona sol.licitud d' adopció.....Que per cert recordo que vaig trobar un accident a les rondes i vam estar parades més de 2 hores...
Doncs ja ha passat 365 dies, el temps passa massa rapid per tot, menys quan esperes el teu nou tressor de la Xina.
Ja comencem a guardar dates importants al nostre cap, al nostre fitxer que portem disn el cor, i que un dia no molt llunyà la Valèria i la Martina començaran a obrir, pero coneixer la seva historia els temps que vam estar a Xina.
Total que al final l'Ali va entregar la seva segona adopció i jo una hora més tard la nostre, però del mateix dia, volem tornar a compartir lo mateix que la primera vegada que vam ser mares.
Aviat fará 4 mesos de la nostre data de regsitre al CCAA i ja fa un any que vam començar....
Moltes felicitats Martína, en el nostre cor ja tens oficialment 1 any.

Somni...

Després de veure un video que ens va passar la Silva, mami de l' Aina, penso que a vegades ella i jo ens comuniquem d'alguna manera i no es parlant....
la nit anterior a veure el video, per cert molt emotiu i especial, vaig tenir un somini, al principi va ser con un mal son, però que al final es va poguer arreglar.
aquella nit la Valèria es va moure bastant durant la nit i això comporta que jo per un instit que desde que la tenim a ella e desenvolupat ( que es el sentit de patir....) cada vegada que es mou, ja estic desperta, es innat i no ho puc evitar...
docns entre les anades i tornades de la seva habitació i les estones que el meu cap dormia,el meu cervell i el meu cor estaven inmersos en un somni, ho recordo com si fos ara mateix, son d' aquells somnis que a vegades no agradan molt però cada vegada que tornes a tencat els ulls per dormir de nou, torna al teu cap....

Ja teníem l'asignació de la Martína, aquest cop no era el que en un principi ens esperaven, ja que creiem que ens tornariena asignar una nena petita, tal i com era la Valèria, doncs no, la sopresa va ser que era un nen, un princep d' ulls molt axinats i cabell curt, un gran somriure que desprenia bondat per tot arreu,( jo penso que al tenir data de registre al CCAA del 7/08/08 un dia abans del JJOO;una data especial per ell ,la nostre asignació també sera especial,però a més a més era un nen més gran....tenia entre 3 ó 4 anys, tal i com diu el nostre Ci, de 0 a 3 anys, pero també potser que tingui 3 anys 11 mesos i 29 dies...
La nostre cara en un primer moment era de Ehhh, com? un nen...en pocs segons vam assimilar la sort que vam tenir, vam superar una mica el primer ensurt i sortiem de l' Icaa com els pares més afortunats del món, ja teniem una nena i un nen....
Els dies van passar i ja erem a Xina, esperant per anar a rebre al nostre princep, pero al moment de l' entrega ens informen que hi ha un petit problema amb el nen, ens espantem i pesem lo pitjor....ens rep a part la directora de l' orfanat per explicar que a passat, juntament amb el guia, estem que no savem que passa, i ella comença a explicar....
ens diu que fent uns analisi de sang al nen tot just abans de l' asiganció per l'ultim exàmen mèdic i troben que te un grup sanguini poc frequent, quin neguit en aquell moment, era tan real, pero ens diuen que no ens preocupem que ell esta bé, que no te cap malatia,nomès que fent analisis als nens nous que han entrat a l' orfanat han trobat que hi ha una nadó, ara era una nena amb el mateix tipus de sang i que per proves que li han fet i una taqueta a la pell tots dos igulas es pensem que podem ser germans....germans a la Xina, i de diferent edats.....?
Total que ens hem de quedar algun dia més a la provincia per acabar amb aquest tema, la nena es molt petita, tot just té uns dies, així que no es por donar en adopció fins passat 6 mesos,però al final la directora ens diu farà una excepció, un cas unic, i que arreglarà tos els papers perque sigui també filla nostre, i no hem de pagar res més, nosaltres super agraïs li donem un bon donatiu que ella acepta encantada....
Així que passat els dies, tormem a casa amb la Valèria,la reina de la casa, el nostre princep i la petita princesa ....
Tant debó les coses fossin avegades tant fàcils com als somnis....
Roser.