El primer petit càstig

Per a molts dels que coneixeu a la Valèria teniu la imatge de una nena bona, tranquila i super obedient, i és així,no ens podem queixar, ja ens diuem que la Martína sera ben al contrari, tot un dimoniet, ja tremolo....
Doncs a vegades aquest petit angelet es transforma en mig dimoniet, no fa cas, va a la seva, no escolta, ni fa cas, es revela.....

A ella si la vols fer feliç posar-li un dvd del cantajuegos perque balli, es pot passat tot el dia ballant-lo, i ara que ha descobert en Mickye Mousse, otro tanto, el veu una vegada darrera de l'altre....

Algún que altre dia el mentres sopem a la cuina i per alguna raó el seu pare li diu c¡astigada! ella bé cap al menjador super contenta i rient i ara ho entenc, el seu pare li diu vinga castigada cap al menjador! i ella deu pensar chachi, a jugar i a ballar....

doncs ahir liva sortir el tiro per la culata com es sol dir...ja fa algun dia que li costa fer caca, però abans d'ahir va ser el pitjor dia, ni amb el verolax en podia fer...nomès ploraba i ploraba de mal al culet i no m' estranya quan vaig veure allò, fins i tot sang li va fer pobreta meva...doncs ahir
vaig tornar a donar-li kiwi, la fruita li costa molt, de fet no en menja gaire si no es triturada i no sempre.....doncs aixó, ahir tocaba Kiwi, del groc que es més dolç,perque l' altre li costa molt de menjar al ser més àcid, doncs que no, que no s'el menjava, li posaba un trosset molt petit a la boca i allà el tenia, ella ploraba que no el volia i jo que si, que has de menjar , ella ja sap que si menja kiwi no li fará mal el culete al fer caca, però ella dura que no, i jo més que si, així vam estar més de mitja hora, fins que al final i vaig fer treure el trosset de la boca i la vaig castigar, asentada damunt del seu water que tenim al menjador, amb la tapa possada esclar, però aquest cop sense televisió, ni la seva música,sense llum, només amb les que fan l' abre de nadali li vaig dir que quan ella volgues menjar kiwi que m' ho diguès, que menstrestant estaba allà castigada, i no tindria la seva música en tota la tarda.Jo vaig marxar a la cuina i l' anava mirant sense que ella em veigués.
Es va passar deu minuts allà, ambs els braços creuats, esperant nosé qué, ni es va moure..fins que la final va dir,mami em menjo el kiwi perque no faci mal la panxeta.
Total que vam estar casi mitja hora més perque es menges mig kiwi groc,entre carotes rares i riures, però s' el va menjar.
per a mí van ser els 10 minuts més llargs de la meva vida.
Potser no està bé fer aquest petits càstigs,no ho sé, però amb lo petita que
és ja sap quin es el nostre punt flac......

A veure que passa aquesta tarda a l' hora de berenar.....
Roser