dilluns, 10 de novembre del 2008

Els nens de Huang Shi

Ahir a la tarda i gràcies als tiets, Toni i Carme que es va quedar amb la Valèria vam poguer anar al cinema, ja feia més de 3 anys que no hi anavem, però la ocasió ho valia, feien "Els nens de Huang Shi" una peli que ens toca molt d'aprop, encara que res a veure amb la realitat que hem viscut nosaltres.
Tot tema que sigui referent a Xina,ens toca la fibra, ja sigui bó o dolent,
Xina és part de la nostra vida desde fa 4 anys, en el moment en que vam decidir anar a buscar la nostra filla.....i ho seguira sent, allà ens espera la Martína....però malgrat tot lo que coneixem,que es poc ,i escoltem d' aquest gran pais, quan veus aquestes pel.lícules ets sent un ignorant,i llavorens et dones conte que no coneixem res del país de les nostres filles, nomès lo poc que hem vist durant el seu viatge, sempre et queda i si haguessim fet...si haguessim anat...
Bé, anem a lo que us volia explicar...
Nosé si heu anat a veure-la, si no es així us la recomano, pero ull, es una peli durilla,als que estem dins del món de l'adopción ens afecta diferent dels que qui no ho estan, es quelcom un cop directe, que ens fa mal al cor, al pensament i al impotencia de no poguer fer més....
Es una molt bona pel.licula, d'aquelles que s'han de tenir en Dvd , molt bén feta i a més amb moltes imatges que ent venen al cap...
Una es d'un nen tocant un violí xinès, per un moment em va transportar al Templo de Verano a Beijing, on feia un fred increible després d' una gran nevada,allà era ell ,un sr tocant el mateix tipus de violí amb la mateixa música....
però si algun cosa m' ha quedar marcada de tota la pel.lícula va se una frase que diu un soldat o general al prota de la peli, " aquest nens seran xinesos fins a
l'última gota de sang" dels meus ulls surten llagrines i el meu cap va a mil per hora, repassant totes les imatges del nostre gran viatge, pero hi ha una que hem fa sentir malament en aquell precís instant, quan l' avió de de tornada de Nanning a Beijing s'enalaire, ja tenin la Valèria amb noslatres ,ja es nostre, però no pots evitat pensar , qui som nosaltres per arrebar-la d' aquí,de la seva terra, la seva gent que l' ha cuidat durant aquest any que no era amb nosaltres, es com si els estiguessis robant un trosset d'ells....
però per sort nomès son uns segons i encara que a hores d'ara a vegades ho penso, crec que es ella es lo millor que ens ha passat mai, sense cap dubte.... i per això estem esperant a la Martína.
La sortir del cinema les llagrime so paren ,es imposible pensar com va estar ella tot aquell any que nosaltres que no hem sigut al seu costat, ja sabem que ha estat moltbé, però a vegades ens agradaria sapiguer que pensa, com ho viu, com se sent ella, tant debó ho poguessim sapiguer....
No us explico el final, perque heu d'a anar a veure-la....
petonets a tos
Roser.

2 comentaris:

Eli ha dit...

Roser,

Suposo que deus tenir raó, que si no ets dins el món de l'adopció ho vius tot molt diferent. Jo la vaig anar a veure fa unes setmanes i també la vaig recomanar a tothom, és molt emotiva.Em poso a la teva pell en el moment que dius que us enlairaveu amb l'avió....QUANTS SENTIMENTS,QUINA TENDRESA!!

Felicitats per aquest retrobament amb el món del cinema!

Petonetes,

Eli

Anna ha dit...

Aisss...quines ganes tinc de veure-la!!! i tantes d'altres...però ho tinc fotut. Probablement hauré d'esperar a que surti en DVD.

Realment tot el que faci referència a Xina té un quelcom especial per a tots els papis adoptants. Hi tenim un lligam molt fort, és difícil d'explicar, s'ha de viure.