dimarts, 18 de novembre del 2008

Està Embarasada....

Ultimament al meu voltant estic sentitn molt aquestues paraules, està embarasada...sempre es una gran alegria.
Dues amigues que n' estan,una d'un nen i l'altre d'una nena, una altre que estan en ello, uns amics de que la seva filla va a la guarderia amb la Valèria també estan embarassat i el remate ahir...una cosina del meu home torna a estar embarasada, del segon fill o filla, encara no ho saben, per aquestes dates es quan es va quedar embarassada de la primera ara fara dos anys.....
Sempre que algú em diu estic embarasada m'en alegro molt per ella, però dins meu hi ha quelcom que li fa una miqueta de rabia, pero poqueta...
penso que perquè jo no hem puc quedar,que no hi tinc dret?
Tenir a la Valèria es lo millor que m' ha passat a la vida com a dona, encara que ella no hagi sortit de la meva panxa,els que som pares adoptants sempre diem ha sortit del cor...
però si us tinc que confessar una cosa,es que a mí si que m'agradaria estar embarasada ,nomès pel fet de sapiguer que es, quines sensaciones es tenen, com es el part....
estic segura que si en Jordi i jo tinguessim un fill bilològic, no seria tant guapa o guapo com la Valèria, ella es perfecte....
Moltes nits abans estic una estona a la seva habitació mirant com dorm, es una nina,tan bonica i petita...i penso quina sort que hem tingut de que ella estigui tant bé .....
Quan penso en estar embarasada es perque penso en ella,sabem que li van donar uns mesos el pit, però penso, apart d' això,que sabem?com ha passat el seu primer any a Xina i no em refereixo a com estaba de cuidada, que d' això no em tenim cap dubte que la van cuidar molt bé,el tema es l' estimació...
m' hagues agradat tenir-la desde el mateix dia del seu naixement amb nosaltres,donant-li escalfor, petons,abraçades , però sobretot tenir-la damunt del meu pit, per que escoltes el meu cor,un cor que batega per ella.

Ara tornem a estar emabarassats, de la Martína i tant debó fos un embaras de 9 mesos, seria uan pasada....però si l' embaràs de la Valèria va ser de 27 mesos en total,no sabem de quant serà el de la Martína, nomès desitgem que no sigui mes llarg....
Sigui com sigui , lo més important per a mí no es d'on surten els fills sinó de com ens estimen i es fan estimar....
Un petó a totes els mares...
Roser

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Roser:

A mi me pasaba lo mismo que a ti, y me sentia un poco mal por ello. Pero ahora ya no me importa tanto, tener a Leire conmigo me ha ayudado mucho y creo que ahora ya no me siento para nada incompleta. Seguro que parir y estar embarazada esta muy bien, pero también es precioso nuestro embarazo y nada que enviar a los biologicos en lo que sentimientos se refiere. Asi que yo no cambio por nada nuestra espera y nuestro desespero.
Isabel

Eli ha dit...

L'embaràs és una etapa molt bonica i visceral però rés a veure amb uns ullets d'un fill dient mama t'estimo. Cadascú troba el seu moment, el seu sentiment...rés és millor o pitjor simplement és teu i només que teu. I aquí el que és teu són les teves nenes, el teu cor ple de sentiments cap a elles i la vostra vida per sempre juntes.

Felicitats Roser per tant de sentiment!

Eli

sílvia ha dit...

aiiis roser reina........
jo crec que a vegades la vida ens porta per caminis diversos, perquè els nostres fills són lluny de nosaltres.

tu ja saps que nosaltres podem tenir fills biològics, però que teníem claríssim l'adopció......
jo no sé si mai ens decidirem i farem el pas, però ni cap experiència, ni rès ni ningú, podrà canviar els sentiments cap a l'aina.....

segur que passar per aquests moments és inevitable, però com et diu l'eli, al final l´'unic que queda són els fills.....tant és com hagin arribat a nosaltres.

una abraçada wapíssima!!!
sílvia

Anònim ha dit...

Hola Roser
Sóc la Núrian (nalbaq). Entenc perfectament el que dius, jo sé el que és estar embaraçada, de bessonada, i perdre'ls; primer un i després l'altre, quan gairebe estava de 4 meses. Fa temps vaig fer el meu dol per la maternitat biològica i el nostre camí a l'adopció és el projecte més meravellós que tenim. Pero com a tu, de vegades, només de vegades, penso...perquè ha de ser tan difícil. Peró, com diu la Silvia, els nostres fills estan a reu del mon. Tu tens la sort de tenir ja amb tu a la teva filla (és bonica a rabiar la punyetera), i jo espero tenir també aquesta sort, i poder tenir aquesta criatura amb nosaltres quan més aviat millor. Jo ara espero "només", i de vegades desespero, el nostre fill@ i et juro que és com un embaraç, diferent, pero embaraç de coco i de cor.
Un peto