Primer dia d' escola.18/09/2008

Dias de guarderia

Bon dia, ara feia uns dies que no he escrit res, però es que he anat una mica liada....
Doncs ja estem immers en el maavellòs mont de la guarderia.
El dijous dia 18 la Valèria va començar el seu primer dia a l' escola, com ella li diu, res de guarderia, l' escola.
Ens vam quedar sorpresos de los bé que ho va portar, inclús divendres, ella es despertaba diënt anem a l' escola?
si, filla, anem.....sortia molt contenta, explicant el conte del patufet i la canço, i lo que havia fet durant el matí, però.....sempre hi ha un però, la cosa ens ha cambiat aquest dilluns al portar-la, ja es va llevar una mica rara, nomès deia mami avui escola no, i vaig pernsar ,ufff avui serà durillo, però no m' ho pensaba que tant, la vam portar tots dos, el el papi i la mami, pero tot va ser baixar del cotxe i posar-se a sumicar.
Entrem a dintre, ja ploraba més, li posem la bata i s'em penjar com un koala, i més plors, amb rabieta incorporada, per un moment vaig pensar a emportarme-la cap a casa, pero vaig dir no! amb el cor trencat li vaig posar als braços de la senyoreta Rebeca i vam marxar una mica enllà perque no ens veiés. Vam estar uns cinc minuts, allà amagats, va ser molt dur, veure com la nostre nena ploraba i cridaba d'aquella manera , mai l' havien vist així.
Total que amb un nus a l' estòmeg i sentit-te els pitjors pares del món, vam marxar.....
Al anar a recollirla la senyo ens va dir que li va durar una bona estona la rabieta, però que desprès es va calmar i molt bé la resta del matí.
Dimarts tornem amb pasar pel mateix trangul, pero la plorera va dura una mica menys, uns 5 minuts, i va sortir molt contenta, amb el nas pintat de payaso i cantant una canço nova.Això sí l' hora de la recollida es la millor, s'enfila a coll i uns petons i unes abraçades com mai m'havia fet, i això que ella es de fer molt petons, abraçades i de t'estimo molt....però la força i el sentiment que hi posa a les 12 són molt diferents, li sorten de los més profund del cor.....
Avui dimecres ha marxat més conteta, la punyetera ja deia, avui a l'escola nomès plorare una mica, jajaja, ens està prenenet el pèl?
Doncs dit i fet, al moment de treure-li la jaqueta i posar-li la bata a fet
l' efecte Koala, i mami,mami, no marxis, però com que ja sabien de que anava la cosa, li hem donat deseguida a la Rebeca,aixì no li allargem el patir, li a fer un petó de vaca entre llagrimes i s' han asegut a terra amb ella amb un conte, ja està , ja no hi havien llagrimes.....
La veritat es que la Rebeca val moltisisim, i tenir 18 nens al seu càrrec ,ojo.....

Bé doncs, fins aquí, les aventures d'uns pares primerencs en això de l' escola.
Esperem que quan arribi la Martina tot això sigui quelcom de lo enrecordar-nos amb rialles i no ens faci patir tant....
Un petó
Roser

Nova etapa a les nostres vides

Sembla que el numeros ens segueixen en les coses que fem durant la vida.
Si ja desde el començament del procès d' adopció de la Valèria hi teniem numeros especials que ens indicaven coses bones,ara que ja està amb nosaltres no ho han deixat de fer....
Avui dia 4 de setembre, això ho volia escriure fa unes hores, però tan es, per mi encara es dia 4,doncs com us deia, avui dia 4 la nostre Valèria fa 2 anys i mig de que va neixer, una petita vida en la que més de la meitat la està disfrutant amb nosaltres, els seus pares, els que l' estimen amb bogeria desde molt abans de veure-la per primer cop.
Doncs bé com el títol diu una nova etapa a les nostres vides, avui hem anat a la reunió de l' escola a la que hi anirà la Valèria, es la llar d' infants El Xiulet. Tal com diuen la priemra impressió es la bona,en aquest cas sí, estem molt contents amb tot,l' escola, la mestre, els altres nens, els pares i mares dels altres nens, ja que coniexem a molts d' ells i almenys sabem amb qui estarà la nostre filla, però tot es un abans de curs, ja veurem que pasarà quan el dia 18 la portem per primer cop i la deixem allà am altres nens i nenes, sense la mami ni el papi, sense les seves joguines, els seus dibuixos, les seves nines i tot lo seu.
Ens han donat una altre llista de tot el material que hem de dur per fer els seves activitats durant el trimestre, pilotes de ping-pong fluorescents, un lot sense piles, una samarreta en blanc i llisa,un coixí, un ampolla d'aigua buida, vaja que no crec que tinguin temps d'aborrirse, ni ells ni nosaltres.
També ens han explicat tot el que faran durant el curs, els temes a tractar, les sortides, els tallers, els festes, etc....
Ahhh i per cert que aquest any serà el primer que faran colonies, una nit fora de casa, però que no saben lo que es marxar amb tants nens i passar una nit a fora de casa? En un principi ens ha fet gracia i tot, però ja veurem, qui sap, la Valèria ja tindrà 3 anys quan les facin i a més coincidirà amb el dia del seu sant, potser serà el seu regal, no ho sabrem fins al 28 d'abri.
Doncs això que ja no m' enrollo més, que nomès vull dir que la nostre petita "golondrina de primavera" s' està fent gran, que són etapes que hem d'anar pasant i que aquí estem al seu costat pel que calgui però amb una mica de tristessa.
Gracies per escoltar-me....

Fills sense color

Acabo d'entrar en un blogg d'adopció a l' Africa i quedat sorpresa, sense paraules.....
Com una persona pot arribar a escriure els sentiment que ara mateix tinc?
Com ja sabeu estem en la nostre segona adopció, la que ens apropa a la Martina,
la nostra filla de la Xina,la personeta que ens te el cor robat desde que vam tornar de Xina amb la Valèria ja fa un any i mig....
Moltes vegades penso en veu alta i aquest cop el pensament
es diu adopció a l' Africa.
Encara han de pasar alguns anys per que aquest pensament es converteixi en un somni i de sommnhi a realitat...si la vida m' ho permet, encara que sigui lleig dir-ho, economicament, tenint feina i salud per què no una tercera adopció? seguramnet el meu home diria, sí, 4 ó 5, jajajaja, pero ell serà el primer a dir que sí.
Tornant a on volia anar,de cara a la galeria pot semblar molt maco adoptar a la Xina perque són exótiques , o a Russia per que el volem de cabell ros com el pare o de l' Africa, que mira que gracioses amb les trenetes...
Jo nomès vull un fill,no vull colors que ens els faci diferent, ni raças que el puguin etiquetar, ni dits que m' el senyalin, nomès vull un fill i no es demanar tant.
Tot plegat són paraules que m' agrada escriure, així les penso i les dic, encara que ara i sempre sonin molt fluixet....
Que bonic seria tenir fill sense colors.....
Roser

Valèria Chun Yàn

Hem disftutat de unes de les millors vacances en grup desde feia temps,he sigut afortunats per poguer compartir aquest dies amb families de la nostre gran família del cor, llastima no haver pogut ser-hi tots....
Aquí us deixo unes fotos de la nostre nena, el nostre peixet particular,s'ha passat el dia dins la piscina, que fa que els hi agradi tant l' aigua?
Roser

ADN

Hi ha vegades pasen coses que nosaltres no triem i el destí juga amb les nostres vides com si d'un nen malcriat es tractès.
Ja fa més d'una setmana del fatidic accident d'avio que s'ha endut la vida de moltes persones sense demanar permís...la vida es massa curta per privarnos dels bons moments.
La identificació dels tres nens adoptats ens ha fet plantejar-nos coses através d'un missatge d' una amiga de la família del cor.
Com podem dir o demostrar que la Valèria i la Martina són filles nostres, nomès tenim un munt de papers que en alguns casos no serveixen de res, pura paperassa.

Volem tenir un altre tipo de vincle amb elles, no tenim la mateixa sang, però sí el mateix cor, el mateix amor ,l' orgull de sapiguer que dia rera dia van superant una nova etapa de la vida, d'aquella que un dia ens va unir per formar una família.

Potser hi hauran que no estàn d'acord en que volguem sapiguer l' ADN de les nostres filles , però no els hi demanem permís, es jugar una partida amb el destí i tenir la certessa de que l'hem guanyat....
Hi han moltes situacions en la vida que no dependen de nosaltres per això si podem les prevenim.......
Moltts petons
Roser.

One world one dream

Beijing ens a sorpren cada vegada més, si ja va ser quelcom espectacular
la inaguaració del Jocs Olimpics, ara ho ha tornat a fer amb la seva cloenda.
Veure avui a la Valèria davant de la tele mirant la cloenda i diënt mami, la Xina, mira mami, i si feien intermig, s'enfadaba dient, mami no tregis la Xina....no tenia preu, era com si tot allò fos seu, potser ella aixì ho sent una mica, no ho sé, però estic orgullosa de que quan li parlas de Xina ella escolta embadalida.
No puc evitar emocionarme fins al punt de tenir que agafar un mocador
o de que s'em fa un nus a la gola que no em deixa parlar.
Reconec que ara com ara tinc i tenim mono de China.Com ens haguès agradat poguer ser allà durant aquest dies, disfrutant de tot,però malgrat tot hem disfrutat moltissim
al poguer veure-ho per la televisió.
Crec que no han hagut ni haurán Jocs Olimpics que superin aquest, han sigut inmillorables, insuperables, espectacualars en tots els sentits,crec que Xina ha demostrat que saben fer alguna cosa més que fabricar a baix cost, fer menjars bonissims e imitacions de tantes coses...., però tot això ha quedat enrera,
avui comença una nova Xina, i es la Xina que vull,la Xina de les meves filles, Valèria i Martina, la que la gent ha de veure amb uns altres ulls,la que cambiara el món,i en la que no sentirem comentaris no gaire afortunats.
One world one dream, s' ha fet realitat, per nosaltres ha sigut molt especiall i sempre ho será, Beijing 2008, sempre estarà dins del nostre cor, es un trosset més de Xina que ens quedem per nosaltres.Intentarem tenir-ne molt més......
Gracies Beijing, ets unic.
R