23 de novembre, 4 anys....

Hem arribat de passar un cap de setmana de 3 dies a St Sebastian i hem arribat casi bé a les 11 de la nit, hem endreçat una mica tot , he preparat la bossa del cole per demà de la Valèria i mireu quines hores són...., però no volia anar-men a dormir sense escriure 4 ratlles,molt importants per a nosaltres.

Avui dia 23 de novembre hem pogut celebrar que ha fet 4 anys desde el dia en que vam fer la sol.licitud al Icaa per ser pares,llavorens no savíem que ens depararia el futur i avui 4 anys desprès podem dir que es lo millor que ens ha pasat a la vida.....
Tenir la Valèria ens va costar 27 mesos, entre papers, esperes, desesperos, i veure com arribaven altres nenes...i per fí la felicitat de tenir a la nostre petit tressor amb nosaltres.
Gracies a tots els que he estat sempre amb nosaltres i als que ara ens acompanyeu amb aquesta nova aventura.
Esperem que la Martína no trigui més de lo que va trigar la Valèria a arribar a les nostres vides... ja t' esperem...
Un petó
Roser

Està Embarasada....

Ultimament al meu voltant estic sentitn molt aquestues paraules, està embarasada...sempre es una gran alegria.
Dues amigues que n' estan,una d'un nen i l'altre d'una nena, una altre que estan en ello, uns amics de que la seva filla va a la guarderia amb la Valèria també estan embarassat i el remate ahir...una cosina del meu home torna a estar embarasada, del segon fill o filla, encara no ho saben, per aquestes dates es quan es va quedar embarassada de la primera ara fara dos anys.....
Sempre que algú em diu estic embarasada m'en alegro molt per ella, però dins meu hi ha quelcom que li fa una miqueta de rabia, pero poqueta...
penso que perquè jo no hem puc quedar,que no hi tinc dret?
Tenir a la Valèria es lo millor que m' ha passat a la vida com a dona, encara que ella no hagi sortit de la meva panxa,els que som pares adoptants sempre diem ha sortit del cor...
però si us tinc que confessar una cosa,es que a mí si que m'agradaria estar embarasada ,nomès pel fet de sapiguer que es, quines sensaciones es tenen, com es el part....
estic segura que si en Jordi i jo tinguessim un fill bilològic, no seria tant guapa o guapo com la Valèria, ella es perfecte....
Moltes nits abans estic una estona a la seva habitació mirant com dorm, es una nina,tan bonica i petita...i penso quina sort que hem tingut de que ella estigui tant bé .....
Quan penso en estar embarasada es perque penso en ella,sabem que li van donar uns mesos el pit, però penso, apart d' això,que sabem?com ha passat el seu primer any a Xina i no em refereixo a com estaba de cuidada, que d' això no em tenim cap dubte que la van cuidar molt bé,el tema es l' estimació...
m' hagues agradat tenir-la desde el mateix dia del seu naixement amb nosaltres,donant-li escalfor, petons,abraçades , però sobretot tenir-la damunt del meu pit, per que escoltes el meu cor,un cor que batega per ella.

Ara tornem a estar emabarassats, de la Martína i tant debó fos un embaras de 9 mesos, seria uan pasada....però si l' embaràs de la Valèria va ser de 27 mesos en total,no sabem de quant serà el de la Martína, nomès desitgem que no sigui mes llarg....
Sigui com sigui , lo més important per a mí no es d'on surten els fills sinó de com ens estimen i es fan estimar....
Un petó a totes els mares...
Roser

Els nens de Huang Shi

Ahir a la tarda i gràcies als tiets, Toni i Carme que es va quedar amb la Valèria vam poguer anar al cinema, ja feia més de 3 anys que no hi anavem, però la ocasió ho valia, feien "Els nens de Huang Shi" una peli que ens toca molt d'aprop, encara que res a veure amb la realitat que hem viscut nosaltres.
Tot tema que sigui referent a Xina,ens toca la fibra, ja sigui bó o dolent,
Xina és part de la nostra vida desde fa 4 anys, en el moment en que vam decidir anar a buscar la nostra filla.....i ho seguira sent, allà ens espera la Martína....però malgrat tot lo que coneixem,que es poc ,i escoltem d' aquest gran pais, quan veus aquestes pel.lícules ets sent un ignorant,i llavorens et dones conte que no coneixem res del país de les nostres filles, nomès lo poc que hem vist durant el seu viatge, sempre et queda i si haguessim fet...si haguessim anat...
Bé, anem a lo que us volia explicar...
Nosé si heu anat a veure-la, si no es així us la recomano, pero ull, es una peli durilla,als que estem dins del món de l'adopción ens afecta diferent dels que qui no ho estan, es quelcom un cop directe, que ens fa mal al cor, al pensament i al impotencia de no poguer fer més....
Es una molt bona pel.licula, d'aquelles que s'han de tenir en Dvd , molt bén feta i a més amb moltes imatges que ent venen al cap...
Una es d'un nen tocant un violí xinès, per un moment em va transportar al Templo de Verano a Beijing, on feia un fred increible després d' una gran nevada,allà era ell ,un sr tocant el mateix tipus de violí amb la mateixa música....
però si algun cosa m' ha quedar marcada de tota la pel.lícula va se una frase que diu un soldat o general al prota de la peli, " aquest nens seran xinesos fins a
l'última gota de sang" dels meus ulls surten llagrines i el meu cap va a mil per hora, repassant totes les imatges del nostre gran viatge, pero hi ha una que hem fa sentir malament en aquell precís instant, quan l' avió de de tornada de Nanning a Beijing s'enalaire, ja tenin la Valèria amb noslatres ,ja es nostre, però no pots evitat pensar , qui som nosaltres per arrebar-la d' aquí,de la seva terra, la seva gent que l' ha cuidat durant aquest any que no era amb nosaltres, es com si els estiguessis robant un trosset d'ells....
però per sort nomès son uns segons i encara que a hores d'ara a vegades ho penso, crec que es ella es lo millor que ens ha passat mai, sense cap dubte.... i per això estem esperant a la Martína.
La sortir del cinema les llagrime so paren ,es imposible pensar com va estar ella tot aquell any que nosaltres que no hem sigut al seu costat, ja sabem que ha estat moltbé, però a vegades ens agradaria sapiguer que pensa, com ho viu, com se sent ella, tant debó ho poguessim sapiguer....
No us explico el final, perque heu d'a anar a veure-la....
petonets a tos
Roser.

Colcha de los 100 deseos

Suposo que tots o la gran majoria dels que seguiu els bloggs
i més si sou famílies adoptants a la Xina coneixeu
" La Colcha e los 100 Deseos" per nosaltres aquesta serà
la segona Colcha que farem, primer va ser la de la Valèria i ara
li toca el torn a la Martina.
Estem dins d'alguns grups de Msn per mesos apuntats a les llistes
de la Colcha, ara hi han moltes menys famílies en aquests grups, per tant, crec que
no en rebrem tants desitjos con la primera vegada, que no va fer falta apuntar-nos a altres grups,crec que a l' album dels desitjos tenim uns 70 sense contar els que van arribar un cop feta la Colcha i l' album,
aquest estan guardats i els posarem en un apartat especial
quan fem el de la Martina.....

Doncs nomès dir-vos que ens faria molta ilusió tenir el vostre desig
i el vostre retalet de roba per la Colcha i l' album de la Martina.
Si a tú també et fa ilusió enviar-me'l i rebre el nostre posat een contatce amb nosaltres al correu valeriaimartina@hotmail.com i t' enviaré la nostre adreça.

Molts petons i esperem conseguir-ne molts, tants o més que
vam aconseguir per la Valèria.

Roser

Vulba o pènis.....

Donçs ja estem amb el temitaaaa
No sé si a l' escola ja els hi estan ensenyat tot això, crec que no ja encara són petits, potser a P3.Doncs si no ho fan a l'escola nosaltres ja el tenim el tema casa, ahir la Valèria a la tarda volia fer pipi i el seu papi la va possar a
l' orinal, sí ,aquella cosa que ja forma part del mobiliari del menjador, com una cadira o una joguina més, així el tenim sempre a má...
doncs ell l'aseu i ella no, dreta, hi torna i ella un altre cop dreta, i axí 3 ó 4 vegades, ella rondinava i el seu pare també, li deiem que s' havia de seure per fer pipi, i va es posa dreta i ens diu de cara a l'orinal, no així mira,s'apreta una mica la vulva amb les dues mans com si fos un pènis, i va pissss.....
quin fart de riure ens vam fer i vaig pensar, ja comencem....li vam explicar que els nenes tene vulva o pepe con nosaltres li diem i fam pipi assentades i els nens tene pènis o pito i ho fand rets, i ella dale que te pego, ho volia fer dreta, li tornem a explicar i ella hi torna, li deu fer gracia...
Aquest matí quan feia un pipi m'ha dit el Biel el fa dret, la Valèria no....
I es que algun matí quan deixo la Valèria a clase ja hi ha algun nen que corra amb els pantalosn baixats i els calçotets per fer un pipi, i ella ho deu haver vist,mentres no els hi vulgui tivar com va fer una dia amb el seu pare,jajajaja
Que jo recodri de petita no ens ensenyaven aquestes coses al col fins que ja erem molt grans, menys mal que els temps han cambiat.....però a vegades massa per massa, però això ja seria un altre tema i un altre debat....

Apa , petonets
Roser.

M' ha recordat a l' Aina....

Com molt ja sabeu l'Aina i la Valèria són Guangxingueras de diferent ciutat i d'un fisic molt diferent entre elles , es portem 1 més i 14 dies de diferencia, l'Aina és més gran,i aquesta petita diferencia d' edad es nota en moltes coses.....
Ja fa alguns messos que quan veig a la Valèria fer algunes coses o gestos hem recorden a l'Aina,també s' assemblen molt en el caràcter, en canvi en la parla són diferents, l' Aina té una veute fluixeta, dolça, molt suau, i la Valèria té una cacho veu, forta però alhora tendre al dir-te els coses.
Doncs aquesta setmana m' ha vingut molt cops al cap l' Aina , però sobretot aquest matí mentres esmorçaven a la cuina....tenia la Valèria asseguda a la trona i jo estaba d'esquena a ella fent un entrepanet, i si no fos perquè saps que no pot ser haguès jurat que la nena que estava allà asseguda era l'Aina...
Aquesta setmana apart del tema de l' escola i el dormir que ja us vaig comentar en una altre escrit, he notat que ella parla molt més clar, el seu vocabulari es més ric i a aprés moltes cançons a l'escola, a més té molta memoria...doncs parla molt,moltissim i això que ja ho feia, però ara encara més ,i suposo que el seu cervell va molt més ràpid que la seva boca i s' atasca ,per exemple, si vol dir passejem a la niña mami, comença papapapapa....i jo ric i li dic para i tornem, i ella hi torna, pèro torno a riure i llavores li dic, venga arrancate...i es quan ho diu bé, a ella també li fa molta gracias i avegades comença, papapapa...patates...pero espressament...
Doncs quan fa això em recorda l' Aina quan uns messos enrera en una de les nostres trobades la vaig sentir palar i ho feia....i ara parla super bé i molt clar.Doncs crec que la Valèria no trigarà a parlar bé del tot.....i ja no farà falta que la mami li faci de traductora, perquè quan parlen amb mitja llengua que es diu nomès les mamis les entenem? que no parlen el mateix idioma el papis?
Ja sé que els comparacions són odiosses, pero en aquest cas ,m' agrada que
s' assemblin...
Un petó molt fort per l'aina, Silvia espero que no thagi molestat que parles una mica de l' Aina.
Roser

A un mes menys dos dies

Aquest dissabte farà un més que la Valèria va començar la guarderia,
com ja sabeu al principi vam tenir dies de tot, semblava que anava molt bé i vam decidir que es quedés a dinar a l'escola, per provar...encara que ella menja molt bé, volíem que s'acostumes a menjar de tot, més fruita,enciam,pastanaga,formatge fresc, etc...aquelles coses que a casa no les vol encara...Doncs des de el dia 1 que es queda a dinar, a l' agenda posa que s' ho menja tot, però m' agradaria sapiguèr quines quantitats, ja que s' ha aprimat, i ella era d' estar plenera, sí ja sé que també és mou molt més i que no paren però no sé....també quan arriba a casa es pren un bibi, de 300ml, i només fa unes 2 hores i poc que han acabat de dinar...
Lo de dormir es més complicat, ella dorm amb el seu "du du" sempre, i com que no hem trobat cap més enlloc doncs vam posar-li un altre dudu que ella te, que són dos de més petits, li vam posar uns quants dies abans al seu llit perquè s' ha n' anés acostumant, i ella deia el dudu pato i el panda per dormir a l'escola, però res, que no dormia , així que quan arriba casa, el seu bibi i a dormir una horeta i poc més. Ho portàvem molt bé, algú dia plorava una mica al matí, però des de fa uns dies que fatal a estones, al matí ja et diu a escola no, però desprès va fent i va contenta, això sí es posar-li la bata que ja la lia, plors i mamiii, mamiii, quan entra a la classe són dos minuts de plors, i quan la vaig a buscar a les 3 surt super contenta i amb uns petons i unes abraçades, però...aquí està el però...està molt carrinclona durant el dia, a la més mínima ja plora, Buenos a vegades plora i a vegades ho fa veure, però lo pitjor es a l'hora de dormir, triga molt unes dues hores a dormir-se, i tota l' estona ,mami vina, mami aquí, mamo vina, mami la mà, mig plorant mig de mentirijillaaaa.
Al final vaig optar per agafar-la uns minuts a coll i ja està, lista que es la niña, ara cada vegada al cap d'una estona et diu, mami una estona a coll....
Com que aquest dies estic sol, que tinc al Jordi a Saragossa en un Congrés vaig pensar m' ho tinc que muntar bé perquè dormi més aviat, doncs apa, li poso un coixí al llit i li poso un cd de musica de ioga a veure que tal, ahí, res un cachondeooo, encara ballaba, però avui la cosa ha cambiat, us explico.
He arribat a la conclusió que li costava molt adormi-se perquè al fer la migdiada a casa, l' horari es diferent per pco que dormis, i parlant amb la senyoreta vam decidir de deixar-li el seu dudu, el de sempre per prova si dorm a l'e escola, doncs dit i fet, ha caigut al moment com un soc, per tant avui a les 20.45 ja estava al llit, m' ha demanat el coixí i la musica relax,ni tan sols ha volgut a coll, que en 10 minuts ja dormia....
i la meva reflexió es que a vegades potser volem que facin coses que no fan o que per ells es un canvi i ja ho sabem ja , però pretenem que s'ha adaptin sense gaires canvi en el seu dia a dia, si li haguéssim donat el dudu de sempre des de el primer dia potser s' hagués dormit de seguida i ens haguéssim estalviat tots aquest dies d'estar carrinclona, de costar-li dormir a les nits,de els emprenyades de la mama quan veus que són els 11 de la nit i no dorm, i el que et sap més greu, es llevar la a les 8 del matí quan saps que només ha dormit 9 hores....
Però d'altre banda també m' ha agradat tornar a tenir-la a coll cada nit, encara que només fossin uns minuts, m' ha fet recordar quan fa uns mesos enrere la tenia una bona estona a coll, cantant-li la nostre cançó d'amor que a ella tant li agrada per que s' ha dormis....

I es que ja són grans, però també són petites i ens pensem que ja no està bé lo de tenir-la a coll molta estona, o que ja ha de caminar, res d'anar en cotxet, o la llet del matí en una tassa com les nenes grans...volem que es comportin bé que no toquin això, ni allò...i perquè tenim un nevot d'un any i sempre li diem a la Valèria tu ja ets gran el Pol és un bebé.... però que coi, la Valèria encara es una
bebita, una bebita grandota de casi 32 mesos , però per a nosaltres sempre serà una bebita,la mateixa que un 26 de febrer del 2007 vam tenir als nostres braços per primera vegada....
Pensaments i reflexions d'una mami fent de Rodriguez.....
Un petó a totes.